Forns de calç

FORNS DE CALÇ

 XERRADA SOBRE FORNS DE CALÇ el 22-10-1999

CAMINADA DEL TALLER D'HISTÒRIA DE CELRÀ ALS FORNS DE CALÇ EL 12-12-1999.

 FORNS DE CALÇ

 En època romana, la calç ja era molt utilitzada i la seva obtenció era ben coneguda, de tal manera que Marc Porci Cató (234- 145 a.C.) a la seva obra “ De agricola ” explica amb tot detall com ha de ser un forn de calç.

 Pel que sembla, la tècnica no ha variat gaire en aquests 2.200 anys, ja que els forns tradicionals que varen funcionar fins la dècada del 1950-1960 són pràcticament idèntics als dels romans.

 Un forn de calç és una cavitat de forma rodona de cinc o sis metres d'altura, excavat en un marge. Està construït en forma d'olla, de manera que la part més ampla de l'edificació és la zona del mig.

 Com que calia buidar les pedres per la part de dalt del forn, aquest havia de ser excavat en una vorada. D'aquesta manera, els carros podien arribar fins ben bé a la boca superior del forn. També per aquest motiu s'adequava una petita esplanada a la part més alta del marge que permetia realitzar còmodament aquesta i d'altres operacions.

La boca del forn estava situada a la part inferior i era per on s'alimentava el foc. Es tractava d'una obertura, que servia també per a enfornar i desenfornar.

 A un metre de la base, per dins, hi havia la banqueta, que voltava tot el forn i que servia de punt d'arrencada per a fer la volta inicial, on s'aguantaven la resta de les pedres.

 Davant del forn hi havia un cobert, que solia ser diferent en cada cas i que servia d'aixopluc als treballadors. Com que moltes vegades s'hi havia de fer una becaina, perquè els torns eren de quatre hores i no tenien temps d'anar a casa seva, en aquest porxo hi solien tenir un jaç per a trencar el son, una petita cuina improvisada, i d'altres coses que podien necessitar mentre durava la cuita.

 Aquests forns tenien una durada limitada, ja que amb la cuita també es desgastava el material de les parets.

 Procés de fabricació

 El procés de fabricació de la calç començava a la pedrera, on els homes esmicolaven la pedra. Un cop trencada, els carros la transportaven fins a lloc. La càrrega del forn es començava fent la volta, que carregava damunt la banqueta. Mentre es carregava la part baixa del forn les pedres s'entraven per la porta. La volta era per aproximació de filades, sense cap mena de cintra. Les pedres escollides tenien forma de llosa i eren posades horitzontalment. Un cop acabada la volta s'omplia el forn des de dalt. Les pedres més grosses anaven a sota i les més petites a sobre.

 Al sector de la porta s'hi feia la davantera, una paret que tapava la boca del forn. En aquesta davantera s'hi deixava un forat, que era per on s'anava tirant llenya. Quan s'hi començava a fer foc, operació que solia durar quatre o cinc dies, hi havia un parell d'homes que, sense parar mai, dia i nit, en torns de quatre hores, anaven alimentant el forn. Per a fer una cuita de calç, se solien gastar de mil a dues mil faixines de bruc, gatoses i arboç. Quan la pedra era ben calenta, el paller es tapava amb fang excepte el voltant de la base i el cim, per a no trencar el tiratge.

 Per conèixer quan la pedra era cuita s'havia de vigilar el fum. Quan començava la fornada sortia un fum negre, però cap al final de l'operació el fum es tornava groguenc o quasi blanquinós i quasi desapareixia.

 Usos de la calç

 La calç, barrejada amb sorra, després d'amarar-la en una bassa, servia per a la construcció, en una proporció d'un 80% sorra i un 20% calç. També s'utilitzava per a desinfectar l'aigua. Antigament, a l'estiu, la gent tirava un terròs de calç a dins del pou i, d'aquesta manera es morien tots els papaus. Amb la calç morta, que s'obtenia després de barrejar la calç viva amb aigua, també s'emblanquinaven els arbres fruiters, per tal de protegir-los dels insectes que se'n podien apoderar. Un altre ús que es feia de la calç era el d'utilitzar-la per a blanquejar paper. També servia per a emblanquinar les parets de galliners, corrals o façanes i d'aquesta manera desinfectar-les. Per això es deia que fang i calç tapen molts mals.

 Les pintures al fresc que decoraven els interiors de les cases romanes i d'algunes esglésies romàniques, s'aplicaven damunt un estucat de calç. Es pintava damunt l'estuc fresc, o sigui quan la calç encara estava en forma d'hidròxid, absorbia el color i en recarbonatar-se el color quedava totalment integrat al mur.

 La moderna indústria per un cantó, que ha aconseguit fabricar calç hidràulica amb molta facilitat, i els canvis de costums per un altre, que han fet variar el tipus de material per a la construcció, van fer desaparèixer, durant la dècada dels 60, aquesta indústria tan tradicional.

 Química de la calç

 Es parteix de la roca calcària, formada principalment per carbonat de calci. Aquest compost a una temperatura propera als 1000ºC es descomposa en diòxid de carboni i òxid de calci, anomenat popularment calç viva. Aquesta posada amb aigua reacciona desprenent calor i formant diòxid de carboni, anomenada cal apagada, que té un aspecte pastós. La calor que desprèn fa bullir l'aigua fent saltar esquitxos perillosos si cauen als ulls. La cal apagada ja es pot utilitzar. En contacte amb l'aire va absorbint diòxid de carboni i es converteix en carbonat de calci, és a dir la mateixa composició de la pedra calcària.

 

FORNS DE CALÇ A CELRÀ

 En queden les restes de quatre. Tres estan situats a l'espai conegut com el bosc de can Taverner de Palagret i un altre a Mavalls. Tenim documentat que de 1866 fins a 1884, Jaume Renart treballava als forns de calç de Celrà.

1. Forn núm. 1 del bosc de can Taverner de Palagret. En molt bon estat i s'hi observa perfectament la banqueta del forn.

2. Forn situat dins de can Gich. En molt mal estat. Foto de la boca de càrrega.

3. Forn núm. 2 del bosc de can Taverner de Palagret. En molt bon estat

4. Forn de Mavalls. Situat al costat de can Prim. De mides molt més petites que els altres tres i en molt mal estat.