Cal cercar-ne el seu naixement entre els segles X i XI, utilitzat com a seu del domini de les terres reconegudes pel comte de Girona a la seu episcopal gironina. L'edificació, sotmesa a un profund procés de reconstrucció, comprèn una torre de l'homenatge circular lleugerament descentrada cap a l'angle sud-est, enmig d'un recinte cobert gairebé quadrangular de dinou o vint metres de façana.
En la segona meitat del XI, el vassall Guillem Sunyer va jurar fidelitat al bisbe Berenguer Guifré i li prometé ajuda contra els seus enemics amb la fortificació de Celrà que posseïa el seu nebot. El 1238 la vídua de Pere d'Escala i el seu fill Bernat adquiriren el feu d'Arnau de Púbol per 180 marcs de plata. Els Escala eren una família ennoblida de Girona, la qual en el segle XIII, com d'altres gironins enriquits, adquirien propietats en la ruralia dels contorns de la ciutat.
Quan morí en la segona meitat del XVI Caterina d'Escales, muller de Bernat Alemany de Foixà-Boixadors i senyor del castell de Foixà, l'honor passà a mans del seu fill Gaspar. Els Foixà conservaren la propietat fins el segle XIX.
El castell de Palagret.- Fa pocs anys les seves ruïnes restaven emboscades i oblidades dalt d'un turó, damunt la riera i un antic camí d'accés a Girona a través de les Gavarres, en plena vall de Palagret. Després que l'Ajuntament, en els primers anys d'aquest segle, l'adquirís de mans particulars hi ha organitzat diverses campanyes d'excavació, les quals han suposat la recuperació gairebé total de les restes arqueològiques.
La fortalesa que data dels segles X o XI és de planta quadrangular, lleugerament trapezoïdal, de divuit a vint-i-un metres segons el costat. A l'angle sud-oest s'hi endevina una estança que podria correspondre a la torre del castell. Al costat nord, est i oest s'hi estén el fossar que l'envoltava tallat a la roca.
El senyoriu de Palagret fou inicialment del bisbe, primer en mans d'Elmerand d'Elna (916-920), per passar el segle XI a la Canònica de la catedral. L'any 1199 el feudatari Ramon de Peratallada el transmeté a Bernat de Sitjar junt amb altres pertinences que tenia en la parròquia de Celrà. A finals del XIII en morir Saurina de Palagret, el domini passà a ser administrat directament per la pabordia del mes de juny de la catedral.
El lloctinent o castlà del Capítol de la catedral al castell de Palagret era en començar el segle XIV Ramon Loreta i va retre homenatge i reconeixament de submissió al clergue Arnau Ponç, procurador de Dalmau de Pontós, canonge encarregat de l'administració de l'esmentada pabordia. L'obligació de residir al castell per part de la família Loreta anava inherent al càrrec, perquè a un seu descendent anomenat Lluc el batlle de sac del castell, Pere Lloberas, li imposà una pena per a no residir-hi. El batlle era el recaptador de les rendes que generaven els béns i drets de la senyoria i solia ser un dels pagesos importants del territori. Els Lloberas no es desprengueren de la batllia fins al 1527 per venda que feren a favor d'Anton Pujol, paraire de llana del mateix Celrà. Trenta anys després Grau Guinart, pagès, comprà els drets de la batllia per 100 lliures. Des d'aleshores i fins el segle XIX els successius hereus de can Guinart d'Orriols o de la Vila desenvoluparen aquesta funció a compte de la Canònica de la seu.
Per les restes de ceràmica trobades en la primera excavació degué ser abandonat abans del 1500. D'aquesta etapa deriva el nom popular de castell de Mabarrera, en quedar integrat dins les terres del mas Barrera les ruïnes del qual es troben molt a prop.
|