Un exemple més en la introducció de noves tècniques en l'agricultura catalana del segle XVIII fou la planificació i construcció de l'anomenada Sèquia Vinyals, la qual permeté regar en un principi terres que fins aleshores eren de secà en els pobles de Campdorà i Celrà.

El 21 de maig de 1748 i el 15 d'abril de 1750 el Reial Patrimoni atorgà a Mateu de Vinyals, hisendat de Flaçà, dues concessions per a l'aprofitament de les aigües del Ter. Igualment autoritzaven la construcció de dos molins, un a Campdorà i l'altre a Bordils. Les obres en el terme de Bordils començaren el 12 de desembre de 1812 i acabaren el 28 de març de 1813. Molts anys després, el 17 de març de 1932, es concedí autorització per allargar el canal cap a Sant Joan de Mollet i Flaçà. Finalment, el 28 de gener de 1959 es donà permís per fer una derivació de les aigües cap al pla de Juià, al que hi accedeixen per elevació.

La titularitat de la concessió així com de tota l'obra d'enginyeria restà en mans del patrimoni Vinyals de Flaçà, fins la venda efectuada l'agost de 1981 per José Luis de Vinyals i la seva mare Irene Gomes, com usufructuaria, a favor de la Comunitat de Regants, integrada per tots els propietaris de terres afavorides per les seves aigües. Aquesta Comunitat es constituí, precisament, per a portar a terme l'operació i és l'encarregada a hores d'ara de gestionar i administrar tot l'aprofitament.

Fins la construcció de la Sèquia Vinyals, el conreu de les terres del baix pla celranenc, a tocar la llera del Ter, era més aviat escàs. Sotmès sovint als capricis de les crescudes del riu es caracteritzava pel seu poc aprofitament agrícola, ja que terres de secà n'hi havia de més properes al poble. Hi solien créixer sobretot arbres de ribera i altres espècies de forma lliure i espontània.

La major productivitat que s'aconseguí amb el regadiu va fer que dues heretats importants del municipi decidissin constituir dues masoveries pel seu conreu: can Galter que construí can Verdera el 1763 i can Guinart d'Orriols que hi edificà la Casa Nova, coneguda per can Simon.

Per a construir el camp d'aviació en el decurs de la passada Guerra Civil s'hagueren de tapar els recs mestres que hi havia dins el seu perímetre. Un cop acabada la contesa la feina fou refer-los, juntament amb la reconstrucció de les afrontacions de les propietats confiscades.

En l'actualitat el cabal d'aigua concedit és de 3 metres cúbics per segon i rega més de 800 Ha, de les quals en corresponen a Celrà unes 190 Ha que pertanyen a 120 propietaris diferents. Gràcies a una resclosa construïda en el Ter a l'alçada de Campdorà les aigües circulen encanonades per un rec mestre al llarg de tot el seu trajecte. Un primer tram que va des de la presa d'aigües fins el molí de Campdorà –construït al seu damunt per aprofitar-ne la força motriu- és subterrani gairebé en la seva totalitat. La canalització s'aguanta amb volta de pedra per evitar que amb les crescudes del riu es pogués soterrar i omplir de brosses i al·luvions. Quan arriba al Congost passa per sota la línia del ferrocarril i la carretera de Palamós. Segons recorda la memòria popular, quan es tancava la circulació de l'aigua per facilitar les feines de neteja de la sèquia, el senyor de Vinyals s'hi havia passejat pel seu interior damunt d'un cavall. Després de superar el Congost el rec gros circula ja a cel obert per tot el pla de Celrà. La xarxa distribuïdora està formada per un rec principal o Rec Gros del qual en surten en el pla celranenc vuit recs mestres pel seu cantó de tramuntana amb una llargada total de 20,38 Km. Són coneguts pels diferents noms dels paratges on s'escampen: rec dels Molins, d'Orriols, d'en Banyes, de Llufira, dels Clots, de les Coromines, del Cargol i d'Aumet. En el poble actual, més industrial que pagès, i un cop oblidats gairebé del tot -per manca de rendibilitat- els conreus tradicionals del regadiu (hortalisses, userdes i blat de moro), la Sèquia ha permès des de fa alguns anys la reconversió i modernització del sector agrari amb l'extensió constant dels vivers de plantes ornamentals.