Les persones

DONES a CELRà

Els relats més tradicionals de la història han minimitzat o ignorat les contribucions de les dones, així com els efectes que els esdeveniments històrics han tingut en el conjunt de les dones.

La història sovint ha estat escrita per homes i principalment ha tractat les activitats dels homes en l'esfera pública: guerra, política, diplomàcia i gestió. Les dones han estat excloses per norma general i, quan són esmentades és gairebé sempre en papers reservats típicament al seu gènere, com esposes, mares, filles i amants. La història ha donat al llarg dels segles més valor a allò que era considerat històricament rellevant, i els temes que afectaven o involucraven les dones no s'han considerat, en general, d'aquesta mena.

En aquest apartat es vol fer visible la dona al nostre poble al llarg de la història:





caterina d'escales (... - 1563)

Darrera senyora del castell de Celrà

Caterina d'Escales i Julià fou la filla única, o almenys la que arribà a l'edat adulta, del matrimoni format per Galzeran d'Escales, ciutadà de Girona, i senyor del castell de Celrà o de la força d'Aguiló, i de Margarida Julià, filla d'un mercader gironí. Caterina heretà del seu pare tot el castell de Celrà, d'Aguiló o dels Escala, situat a la parròquia de Sant Feliu de Celrà, juntament amb els béns mobles que s'hi trobaven, amb terres, honors i possessions, drets, senyories, tasques i agraris, així com tots els molins fariners i drapers i terres que per raó dels esmentats molins posseïen els Escala tant a Celrà com a Sant Julià de Ramis. 

A Caterina, futura pubilla acabalada, li van fer un bon casament. L'any 1493 es va esposar amb Bernat Alemany de Foixà i de Boixadors, varvassor i senyor del castell de Foixà. Tingueren tres fills i tres filles que els van sobreviure: Galzeran, Gaspar, Rafael, Susanna, Jerònima i Isabel. El primogènit fou el successor en les senyories de Foixà i de Boixadors (Bages) per herència paterna, mentre que Gaspar ho fou de Caterina en la senyoria del castell d'Aguiló. Rafael i les seves germanes es feren religiosos. El primer arribà a ser prior de la capella dedicada a Santa Maria del castell de Foixà i heretà la senyoria dels Escala quan morí el seu germà Gaspar sense deixar descendència. Per la seva banda, les tres filles van servir a l'orde de Sant Benet fent-se monges del monestir de Sant Daniel de Girona. Un cop casada Caterina d'Escales juntament amb el seu marit vivien temporades al castell de Foixà i altres a la ciutat de Girona, on també hi tenien casa. Malgrat això, el seu primer fill, Bernat Alemany, nasqué al castell dels Escala a Celrà, on hi vivien els avis materns Galzeran d'Escales i Margarida Julià. El batejaren el primer d'agost de 1518 i deuria morir infant perquè no arribà a heretar el castell de Foixà. En el llibre de batejos de la parròquia de Sant Feliu de Celrà no hi consta anotat cap més bateig dels fills del matrimoni. Galzeran d'Escales atorgà testament el 10 de maig de 1526 i va elegir ser enterrat en el túmul que havia fet fer amb l'escut de les seves armes dins l'església de Celrà, lloc del qual deixà dit que era parroquià. Com ja hem apuntat, instituí hereva de rota la senyoria del castell de Celrà a la seva única filla i va deixar l'usdefruit a sa muller Margarida, a la qual també nomenà marmessora, juntament amb la seva filla, el Baró de Foixà - el seu gendre-, Mateu Julià - el seu sogre-, Joan Ribes -el seu cunyat-, Joan Sunyer, doctor en lleis i ciutadà de Girona, i els celranencs Bernat Esteve, de la Cabanya, Miquel Espolla, Bernat Prat i Narcís Cornell, aquest darrer de Gualta. Galzeran morí el primer d'agost de 1526. Caterina, en canvi, va redactar les darreres voluntats a la seva casa de Girona el dia de Sant Pere de 1563, quan ja era vídua de Bernat Alemany de Foixà-Boixadors, que havia mort el 10 de gener de 1551. Pel fet que el notari es desplaçà fins a la llar de la testadora podem suposar que ja es trobava malalta de mort. Va nomenar hereu el seu fill Galzeran de Foixà, i executors testamentaris o marmessors a tots tres fills barons. Deixà or- denat que volia ser enterrada a la capella del castell de Foixà, on hi reposaven les restes del seu marit. Com hem deixat dit, va llegar els seus béns immobles situats a Celrà i Sant Julià de Ramis al segon fill anomenat Gaspar, substituït pel seu germà Rafael, amb la condició que pagués diferents llegats en diners als altres germans. A partir d'aquest fet, el patrimoni dels Escala de Celrà quedà integrat fins a finals del segle XIX amb el propi dels senyors del castell de Foixà.

MARIA PADRÓS I CANAL (1843-1916)

Fundadora del convent de les dominiques 

Nascuda a Tona (Osona) el 1842, es va fer monja de la congregació de les Terciàries dominiques de l'Anunciata, fundada el 18 d'agost de 1856 pel religiós vigatà Francesc Coll i Guitart. 

Després d'ingressar a aquest orde, va obtenir el títol de mestra d'ensenyament primari i l'any 1871, per oposició, entrà en el cos de mestres de l'Estat. Vacant a Celrà la plaça de mestra de les nenes, l'any 1880, procedent del municipi de La Llacuna (Anoia), en va prendre possessió. La baixa s'havia produït per la defunció de la monja de la seva mateixa congregació Josepa Ballús, la qual havia arribat l'any 1871 per a instruir les nenes del poble. Fins que fundaren el convent el dia de Tots Sants de l'any 1887 les monges, com a mestres de l'escola pública, donaven classe a les dependències que els facilitava l'Ajuntament. Tot primer, fins al 1884, en una part de l'edifici que tenía Marià de Cors i de Manresa a la plaça de la Font amb cantonada carrer Alau, avui plaça de l'Església amb cantonada carrer Dr. Romagós. Des d'aleshores fins al seu trasllat a l'edifici conventual, l'escola de les nenes s'instal·là a Can Quel Sabater, carrer Alau, 19, avui Dr. Romagós, propietat del metge Narcís Cruzet. 

Amb la inauguració del convent en un solar a tocar Can Palahí, davant per davant de la rectoria, al carrer de la Muralla, la monja Padrós, en qualitat de mestra de l'escola pública de les nenes, finalment va poder impartir la docència en unes àmplies instal·lacions i amb condicions de salubritat molt més favorables que les utilitzades fins aleshores. L'edifici conventual, enderrocat per decisió municipal el mes de maig de l'any 1989, era de base gairebé quadrangular i constava de planta baixa i dos pisos. En la planta baixa hi havia un vestíbul d'entrada, l'oratori, les aules i l'escala d'accés a les plantes superiors. En el primer pis hi havia les estances privades de les monges: cuina, rebost, comuna, safareig i dormitori comunitari. A dalt hi havia el graner i els mals endreços. 

En el convent, la mare Maria Padrós compartia l'estada amb altres religioses formant una petita comunitat que podia arribar a cinc o sis membres. Algunes d'elles, no totes, es dedicaven a auxiliar a la mare Padrós en la seva activitat docent, ja fora dins la mateixa aula o en altres per la divisió de l'alumnat segons l'activitat a realitzar o per la seva edat. A tall d'exemple, en el curs 1895-1896 tenien matriculades 64 nenes en l'ensenyament elemental i 30 nenes a parvuls. La construcció del convent va permetre la instal·lació d'un parvulari, tant de nens com de nenes, pels infants menors de sis anys, l'escolarització dels quals no quedava coberta per l'ensenyament públic. 

En començar el segle XX, la mare Padrós tenia 55 anys i estava auxiliada en les tasques docents per les monges Encarnació Mumbrú, de 39 anys, natural de Sant Feliu de Codines; Dolors Sancho, de 32 anys, procedent d'Àger, Dominga Comas, de 21 anys, de Castellar del Vallès i d'Antònia Bové, de 26 anys i de Pla de Valls. 

Maria Padrós es va jubilar com a mestra de l'escola pública de les nenes el mes de febrer del 1912, quan tenia fets els seixanta-nou anys. La pensió que l'Estat li reconegué va ser de 700 pessetes anyals. Va romandre residint a Celrà fins que hi morí el 22 d'octubre de 1916. A partir de la seva defunció les vacants de mestra de les nenes de l'escola pública va recaure sempre més en professionals seglars.

La mare Maria Padrós està al bell mig de la fotografia amb les seves alumnes l'any 1915 a l'era de can Prat del mas Geli.

MARIA ASSUMPCIÓ BISBE I OLIVERAS (1881-1961) 

Monja missionera i fundadora de convents 

Va ser la gran dels quatre fills que tingué el matrimoni format per Joan Bisbe i Clar, de Can Clar del Mas de Celrà, i Maria del Carme Oliveras, natural de Beuda. Nasqué el 19 d'abril de 1881. Un cop aprengué les primeres lletres al col·legi de les monges dominiques de Celrà va ingressar, el 24 de març de 1902, al noviciat que la congregació de les Missioneres del Cor de Maria tenien a la vila d'Olot. 

Aquesta comunitat religiosa va ser fundada l'any 1848 pel capellà olotí Joaquim Masmitjà i de Puig amb la finalitat d'educar a les filles dels treballadors de les fàbriques tèxtils de la comarca garrotxina. Ja en vida del fundador es va estendre ràpidament per tot Catalunya i es va establir també als Estats Units, l'any 1871. Després de la mort del Dr. Masmitjà, l'any 1886, les religioses van obrir convents a Cuba (1911), Mèxic (1917) I Xile (1954). Les Missioneres del Cor de Maria continuen dedicant-se a l'educació de la joventut i a l'assistència social. La casa general està situada a Girona i, a hores d'ara, encara tenen convents oberts a Brasil, Xile, Cuba, Estats Units, França Espanya. 

Després de professar en religió, amb el nom de Maria del Carme, la van destinar al convent que la comunitat tenia a Mataró. L'any 1907 s'inaugurà en aquella mateixa ciutat un noviciat i la nostra biografiada en va ser nomenada auxiliar de la mestra de les futures monges, perquè encara no tenia l'edat per ser- ho ella. Alguns anys després arribaria a ser definitivament la mestra de novícies, càrrec que exercí fins el 1919, quan assumí el de superiora del mateix convent. L'any 1922, també en qualitat de superiora, fou destinada al convent de Barcelona. S'hi va estar només tres anys, tota vegada que la congregació la va traslladar l'any 1925 a l'illa de Cuba amb el doble encàrrec de ser superiora del convent de La Habana i provincial de les cases dels Estats Units i Cuba, que en aquells moments formaven una sola província religiosa. Durant la seva estada als Estats Units van adquirir un gran edifici anomenat "La Acadèmia" a la ciutat de Tucson (Arizona), convent que anys més tard, amb la constitució de dues províncies separades, es convertiria en la residència del govern provincial de la congregació en aquell país. 

L'any 1931 la comunitat celebrà capítol general als Estats Units, al qual assistí la mare M. Carme malgrat els seus migrats coneixements de la llengua anglesa. Hi fou nomenada primera conciliària. Ja proclamada la II República, l'any 1932, la congregació va decidir obrir una casa conventual al municipi rossellonès d'Elna. Pocs anys després aquest establiment va ser utilitzat per acollir les monges obligades a fugir dels convents catalans i espanyols arran dels aires antireligiosos que imperaven arreu en esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936. L'estiu de 1936 la mare M. Carme acompanyada d'una noia aspirant a monja va fer un primer intent de creuar la frontera per anar a Portbou van ser retingudes per membres del comitè revolucionari, del qual s'alliberaren gràcies al fet que dissimularen prou bé la seva condició de religioses. Malgrat tot, no aconseguiren el seu objectiu i tornaren cap al lloc de procedència. Passats uns mesos, però, amb els permisos necessaris aconseguí arribar a Elna, juntament amb la mare general, que era Presentació Badia. A mesura que anaven arribant més monges, fugides de la zona republicana, les superiores van decidir fundar un nou convent a Ribesaltes tot aprofitant l'oferiment d'una finca que els hi feu la comunitat de les Germanetes de l'Anunciació. 

Finalitzada la Guerra Civil, l'any 1940, la congregació celebrà capítol general que serví per fixar les directrius adreçades a refer i reobrir els convents malmesos en el decurs del conflicte. D'aquesta reunió sortí elegida la nostra biografiada vicària de la superiora general, M. Mercè Armengol. L'any 1942 va ajudar a fundar el convent de Sant Celoni. El 1957 la malaltia medul·lar que feia anys l'anava corsecant es va aguditzar fins a deixar-la paralítica. Malgrat estar estones enllitada i d'altres postrada en una cadira de rodes, lúcida d'enteniment, encara donava consells a les monges més joves i s'interessava per la vida de la comunitat. Va morir la matinada del dia 11 de gener de 1961.

PILAR RÚBIES I VIÑAS (1889-1977) 

Llevadora d'aquells temps en què es naixia a casa 

La Pilar Rúbies i Viñas, coneguda a Celrà com la Pilar de Cal Maco, era natural del petit poble alt empordanès de la Selva de Mar, on nasqué el 2 d'abril de 1889, filla de Pere Rúbies, del mateix municipi, i de Maria Viñas, natural de Llers. Va ser la cinquena filla de l'esmentat matrimoni. 

La Pilar es va casar a la Bisbal d'Empordà el 30 de juliol de 1908 amb Miquel Amalrich i Nonell, vint-i-quatre anys més gran que ella, i fill de Cal Maco de Celrà, a l'antic carrer de l'Alau, avui dia del Doctor Romagos. Varen tenir tres fills: la Carme, la Consol i en Joan i establiren la seva llar a la casa dels sogres. 

Pel fet de casar-se amb qui ho va fer, un Amalrich, la Pilar anava predestinada a ser llevadora, tal com ja ho havien estat les dues joves de la mateixa casa que la precediren: la seva sogra Joaquima Nonell Pont (1851-1921) i la sogra d'aquesta Magdalena Mitjà Bach (1808-1884). Des d'antic, l'assistència i acompanyament en el part la solien practicar dones amb certa experiència, apresa d'una professional amb més veterania, però que no tenien cap mena de formació teòrica. Per altra banda, fer de llevadora era una de les poques ocupacions laborals que podia exercir una dona fora de la llar familiar. Per la seva funció social era molt reconeguda l'ascendència que tenien dins la comunitat a qui servien, no només per la seva intervenció en el moment estricte del part sinó també, pel fet de ser dones, com a conselleres per guarir malalties d'origen sexual o típicament ginecològiques. La primera llevadora de Cal Amalrich de Celrà es remunta a la Magdalena Mitjà Bach, que es va casar l'any 1831 amb Narcís Amalrich. No es té constància que anessin a viure a la casa que amb els anys es coneixeria per Cal Maco, acabada de construir l'any 1829. Magdalena va morir a Celrà, el 19 d'octubre de 1884, havent traspassat l'ofici a la seva jove, Joaquima Nonell, casada el 1872 amb el seu fill Joan. Mentre Magdalena exercí sense haver estudiat, Joaquima ja es va treure el títol a Barcelona el dia 1 de març de 1886, essent una de les primeres titulades de la comarca En casar-se el seu fill gran, Joaquima Nonell era la llevadora titular i, tal com havien fet amb ella, va ensenyar el que sabia a la seva nora, Pilar Rúbies. Bàsicament, el seu treball consistia en l'assistència a les parteres en el moment de parir a casa i tenir cura de la mare i del nadó fins la seva total recuperació. Si no hi havia cap complicació en aquest fet tan natural no calia fer intervenir cap metge punt de jubilar-se. En aquells anys els estudis de llevadora es regulaves per un reglament de 10 d'agost del 1904 i es distingia entre els oficials els no oficials. Els primers eren els impartits a les Facultats de Medicina per poder matricular-s'hi calia ser major d'edat, obtenir les que eren casades llicència del marit i tenir aprovada l'ensenyança primària superior La carrera constava de dos cursos lectius i les pràctiques havien de fer-se a la clínica obstétrica de la Facultat. Un cop obtinguda la titulació la Pilar de "cal Maco" va exercir anys com a llevadora particular, perquè no és fins l'any 1929 que l'Ajuntament la nomena interinament a la plaça celranenca, que exerceix durant set mesos. Més tard, l'any 1931 es presentà a la convocatòria per cobrir la plaça de Bordils, la qual li fou concedida per l'Ajuntament amb la condició de residir en aquell municipi des del dia de la presa de possessió i amb una remuneració de 495 pessetes l'any. L'any següent fou nomenada com interina per l'Ajuntament de Flaçà, compaginant així les dues poblacions. Acabada la Guerra Civil tenia la plaça a Cervià de Ter, poble on es desplaçava creuant el Ter amb la barca que cobria el trajecte. Al final de la seva carrera va obtenir la plaça a Celrà com a propietària fins l'abril de 1959, data que es va jubilar. Pilar Rúbies va morir a Barcelona, capital on vivia amb la família del seu fill, el dia 19 de febrer de 1977. Va ser enterrada, en canvi, al cementiri celranenc. De la mateixa manera que va aprendre l'ofici de la sogra, ella el va ensenyar a la nora Flora Sala i Vilella, filla d'en Martí Sala, que s'havia casat amb el seu fill Joan Amalrich, el 6 de juliol de 1942. Aquesta va ser la llevadora de Bordils des de l'any 1951 i practicant de Celrà des del 1946 fins el 1954. Després exercí a Barcelona des del 1955 fins el 1984. La Flora Sala nasqué a Celrà el 21 d'octubre de 1919 i morí a Barcelona l'11 de desembre de 2013.

La Pilar de cal Maco en una fotografia d'estudi en la seva joventut

TERESA PUIGDOLLERS I GILI (1892-1984) 

Dona d'esquerres i maçona 

Va néixer a Campdorà, terme municipal de Celrà, el 17 de febrer de 1892, Era filla de Genís Puigdollers Masnou i de Maria Gili Guardiola, de Barcelona. Tenia dos germans més grans, Elvira i Antoni. El seu pare tenia arrendat el molí que la casa Vinyals de Flaçà tenia a Campdorà i que funcionava amb la força motriu de l'aigua de la séquia del mateix propietari, la qual canalitzant les aigües del Ter a l'alçada del Pont Major travessa tot el pla de Campdorà, de Celrà, de Bordils, de Sant Joan de Mollet i arriba a Flaçà. 

L'any 1893 Genís Puigdollers va subarrendar la farinera a la Societat Col·lectiva Vilaplana, Ensesa i Teixidor, amb seu a Sarrià de Ter. 

Aquesta família no degué estar gaires anys més a Campdorà i es desplaçà a Barcelona, ciutat natal de la mare. Teresa va estudiar per infermera i puericultora, activitat a la qual es dedicà professionalment. Persona d'idees esquerranes va militar al partit Esquerra Republicana de Catalunya durant la II República i la Guerra Civil. En el registre civil de Celrà hi consta que per escriptura notarial de l'any 1915, la seva mare, ja vídua, la va emancipar als 23 anys. Cal recordar que en aquella època la majoria d'edat no s'assolia fins els 25 anys. 

Com molts intel·lectuals de l'època va sol·licitar la iniciació en una lògia maçònica. En concret, a la lògia Manuel Ruiz Zorrilla número 21, de Barcelona, que era una de les poques que admetien dones. La petició la va fer per carta a la Gran Lògia Regional del Nord-est d'Espanya del Gran Orient Espanyol el 23 de febrer de 1935. L'11 d'abril d'aquell mateix any es consigna en el registre d'admissions l'anunci de la seva iniciació. En aquell moment estava casada, encara que es divorciaria poc temps després, i residia a la Plaça Letamendi, 3, de Barcelona. Havia tingut dos fills Francesc i Maria Teresa. 

Solament la filla Maria Teresa, nascuda el 1920, l'acompanyaria exili mexicà. Era infermera, com la seva mare, i allà es va casar amb Arcadi Artís Gener, germà de l'escriptor Avel·lí Artís Gener, Tísner, i cunyat del polifacètic Pere Calders. 

El seu fill Francesc Espriu havia nascut l'any 1916 a Esparreguera i estudià belles arts a l'escola de la Llotja de Barcelona. El 1932 s'havia afiliat a la Federació nacional d'estudiants de Catalunya i s'integrà en els escamots d'Estat Català, en els quals va prendre part en els fets del sis d'octubre de 1934. En acabar la guerra també va fugir a França on amb l'ajut del Comitè britànic d'ajuda als refugiats va poder completar els seus estudis a Montpeller. L'any 1940 participà en la fundació del Front Nacional de Catalunya i el 25 de gener de 1941 tornà a Barcelona de forma clandestina. El 1943 va ser detingut per la policia franquista i condemnat a dos anys de presó. Quan surt es dedica a la seva veritable vocació de pintor i escultor encara que, degut a l'incendi del seu estudi del carrer Petritxol de Barcelona, on cremà la pràctica totalitat de la seva obra, i la manca de reconeixement artístic, l'any 1960 decideix instal·lar-se a París. En cap moment deixà de militar al Front Nacional de Catalunya, organització de la qual va ser el darrer secretari general fins ben entrada la transició política endegada després de la mort de Franco. 

No va ser fins el 1969 quan mare i fill pogueren retrobar-se a París després de quaranta anys de relació exclusivament epistolar. Francesc tornà a Catalunya l'any 1979 i morí el 2008. 

En el decurs de la Guerra Civil Teresa Puigdollers va treballar per la Generalitat de Catalunya, segurament en tasques relacionades amb la seva capacitació professional. També col·laborava amb l'entitat benèfica Pro infància obrera de Barcelona, de la qual n'arribà a ser vicepresidenta. Aquesta organització, creada per Catalina Salmerón i Dolores Ibarruri, acollia, vetllava i protegia els infants desvalguts que la guerra feia augmentar dia rere dia. Teresa Puigdollers havia conegut a La Pasionaria a Astúries l'any 1934 quan hi va anar a recollir nens orfes per portar-los cap a Barcelona després de l'esclafament governamental de la revolta minera. 

En acabar la Guerra Civil s'exilià a França i tot seguit, a bord del vaixell anomenat Mexique, emigrà cap a Mèxic per començar una nova vida. El viatge el comparteix, amb la seva filla, amb la seva germana Elvira, que era modista, i els seus dos nebots, David (1904) i Elàdia (1906). Amb el primer hi anava també una filla de cinc anys. Arribaren al port de Veracruz el 27 de juliol de 1939 i un cop allà les autoritats mexicanes els acolliren com a refugiats polítics. 

A Espanya, el 30 de setembre de 1950 se li va obrir un procediment penal amb l'acusació del delicte de maçoneria. En l'informe de la policia franquista que va servir per a l'acusació, s'hi recalcà que havia estat afiliada en un partit d'esquerres catalanista i que va treballar a les ordres de la Generalitat durant la guerra. L'arxiu del procediment judicial es va decretar provisionalment el 18 de juny de 1951 en no comparèixer a les actuacions i amb la falsa suposició que residia a França. 

Teresa Puigdollers va residir sempre més a la ciutat de Mèxic, on mori el 15 de novembre del 1984 quan tenia 93 anys.

Més informació a ►

MARINA MITJÀ I SAGUÉ (1907-1997) 

Historiadora especialitzada en l'edat mitjana catalana 

Filla de Silveri Mitjà Soler, paleta de Celrà, i de Dolors Sagué, va néixer el 18 de juny de 1907. Finalitzats els estudis primaris a l'escola del poble, l'any 1919 va començar el batxillerat a l'Institut de Girona, en el qual es graduà juntament amb altres quatre companyes l'any 1925. En aquell moment encara eren molt poques les noies matriculades a l'ensenyament secundari i encara menys a la Universitat. En l'estada gironina s'allotjava al convent de les monges de les Escoles Pies. 

El curs 1925-1926 es va matricular a la Facultat de Filosofia i Lletres, secció d'Història, de la Universitat de Barcelona, on compartí la docència amb 21 noies més. Llicenciada l'any 1929 continuà els estudis i obtingué el doctorat el 1941. S'allotjava, juntament amb el seu germà Silveri, que estudià medicina, a la residència d'estudiants del carrer Urgell. Per les bones notes i per ser membre d'una família nombrosa -eren sis germans- va poder estudiar, igual que dos germans que es llicenciaren en medicina, amb matrícula gratuïta. 

Es va especialitzar en història medieval i l'any 1941 va entrar a treballar, conjuntament amb l'erudit Josep M. Madorell i Marimon a l'Arxiu de protocols del Col·legi de Notaris de Catalunya. Hi va treballar fins l'octubre de 1967. 

Amb cert domini de llengües estrangeres, l'any 1961 es va presentar a oposicions a catedràtica d'institut que va treure en l'especialitat d'alemany. Com a historiadora i investigadora, tant en el mateix arxiu de protocols notarials com en l'Arxiu de la Corona d'Aragó i d'altres on s'hi guarda documentació medieval, es va destacar per la seva prolífica activitat de recerca. Nombrosos són els seus articles i col·laboracions en publicacions i congressos que han arribat fins els nostres dies. Entre altres, és autora de: "Atrezzo y utensilios de la Casa de las Comedias, 1781", "Aventuras de unas joyas en el transcurso de los años 1432-1447", "Barcelona y el problema sardo en el siglo XIV", "El comercio barcelonés en tiempos de Fernando el Católico: perspectivas de un futuro desarrollo", "Condado y ciudad de Barcelona. Capítulos de su història en los siglos IX y X", "Dietari de la Diputació del General de Catalunya 1454 a 1472", "Dos documentos notariales del siglo XV, testimonio de los primeros ensayos del tejido de seda en Barcelona", "La economia barcelonesa durante el reinado de Fernando I, en un punto muerto", "Procés contra els consellers domèstics i curials de Joan I, entre ells Bernat Metge", "Seis monumentos barcelonenes en el siglo XVIII". També va impartir conferències i xerrades on exposava les seves investigacions. Així, a la primavera de 1952 va pronunciar en la seu de l'entitat "Sociedad Astrónomica de España y América" la que va titular "El jardín barcelonés en la Edad Media" i a la tardor de l'any 1953, en el mateix auditori, "Historia de la vida económica de Barcelona en el siglo XIV". En el mateix Col·legi notarial on treballava també hi va donar alguna Marina Mitjà en la seva joventut. Conferència, l'any 1953 una sobre "Barcelona en el segle X".

Va morir a Barcelona, lloc on residia, l'11 de juny de 1997, quan li faltaven pocs dies per arribar als 90 anys.

Algunes publicacions realitzades ►

Llevadores DE Celrà 


El de llevadora és un ofici molt antic, potser tan vell com la civilització. Tots els antics imperis tenien parteres, inclús la Bíblia ens parla de l’existència de parteres a l’Antic Egipte. Era un ofici sempre practicat per dones, conegudes també amb els noms de parteres, comadrones, comares i llevadores. 

A Espanya l’assistència als parts per part d’homes començà a ser vist d’una altra manera quan Felip V el 1713 va cridar al cirurgià francès Clement per assistir a la reina Lluïsa Gabriela de Savoia. Fins llavors els homes-llevadors eren mal vistos tant per les parteres com pels seus marits. Al segle XVIII, a les dones que exerceixen aquest ofici se les denominava oficialment com a matrones, regulant-ne els estudis. 

En una Reial Ordre de 1804 es féu referència als exàmens que havien de passar els cirurgians, sagnadors i parteres. Es contemplaven dos vies per a obtenir el títol de matrona: una seguint uns estudis oficials de dos anys, i l’altra passant un examen de revàlida davant un tribunal.

El 1829 les noies que volien seguir el “arte de partear”, havien de saber llegir i escriure, ser viudes o casades, tenir 25 anys fets, aportar una fe de baptisme, certificat de neteja de sang i de bones costums. 

El 1861 per estudiar matrona s’exigien uns altres requisits: 20 anys o més, casades o vídues, necessitant llicència del marit les casades i autorització dels pares en cas de ser solteres, tenir el certificat de primera ensenyança i també certificat del capellà del poble conforme té bones costums.

Els estudis de matrona eren independents, fins que el 1953 s’unificaren les carreres de Practicant, Infermeria i Matrona, que a partir d’aquell moment es diran Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). El 1958 es creà la nova especialitat de Llevadora com a part dels estudis d’ATS. Només la podien cursar les dones.

Pel Reial Decret de 20 de setembre de 1980 es permetia l’accés dels homes a la carrera de Llevadora.

El 1992 s’aprovà la formació de l’especialitat de Llevadora.

RELACIÓ DE LLEVADORES QUE VAN EXERCIR A CELRÀ.

Tenim constància documentada de la primera llevadora a Celrà en el llibre d’òbits de la parròquia, quan l’any 1605 una llevadora batejà a un nadó. Una de les facultats de les llevadores era la d’administrar el baptisme en cas de que el recent nascut tingués poques probabilitats de viure (bateig sub-conditioni). En el llibre: Instrucciones sobre los partos, para utilidad de las comadres. Joseph Raulin. Zaragoza, 1772, es recomanava: “facilitar este auxilio a los infantes por medio del referido Sacramento, siempre que haya peligro próximo en la vida”. Administrar aquest sagrament, segons els llibres parroquials, es va realitzar en disset ocasions. En aquests casos, de padrins no en calien: “padrins noni ague per haver estat batejat en necessitat”. Per referir-se a aquestes professionals el capellà sempre va fer servir el nom de llevadora.

El primer nom de llevadora exercint a Celrà el trobem el 1622, quan s’anotà com a tal, a Maria Fàbrega. El 1741 trobem l’Anna Ginesta Gironès. La Josepa Ventura, que exercí del 1736 al 1741, i el seu marit era sastre de Bordils. Una altra era la Maria Canals Forroll, natural de Cornellà del Terri, casada amb Joan Mestres de Celrà, la qual morí a Celrà el 1794.

Al segle XIX trobem la Teresa Presas Mestre (Celrà 1804-1878), casada el 1829 amb Joan Coromines de Celrà. També exercia a Celrà Magdalena Mitjà Bach (Celrà 1808-1884), que el 1831 va contraure matrimoni amb Narcís Amalrich. També s’esmenten la Caterina Molar Reixach i la Francesca Presas. Totes les anteriors llevadores aprenien l’ofici al costat d’una altra comadrona amb experiència sobre l’art del parteo. Les següents que es citen, ja són llevadores que havien après l’ofici amb estudis reglamentats a la Universitat de Barcelona.

La Joaquima Nonell Pont nasqué a Celrà el 1851. Va obtenir el títol de Matrona per la Universitat de Barcelona el 1886, i ja exercia de llevadora a Celrà el 1887. Es casà amb Joan Amalrich fill de Narcís Amalrich i Magdalena Mitjà el 1872. Morí el 1929 (Fotografia 1). 

Pilar Rúbies Viñas (Selva de Mar, 1890 – Barcelona, 1977). Es va esposar amb Miquel Amalrich, fill de Joan Amalrich i Joaquima Nonell, el 1908. Títol de Matrona per la Universitat de Barcelona el 1913 i nomenament com a Llevadora de Celrà en propietat el 29 d’agost de 1929 (El sou de la Llevadora el 1931 era de 600 pessetes anuals, el 1938 de 759  i el 1941 de 900) i cessant el 3 d’abril de 1959 per jubilació. Va tenir una interinitat acumulada dels pobles de Bordils i Juià del 1941 al 1946 (Fotografia 2).

Flora Sala Vilella (Celrà, 1919 – Barcelona, 2013). Títol de Matrona per la Universitat de Barcelona el 1946, exercint aquest any de llevadora interina dels municipis de Bordils i Juià, fins al 1949, en què prengué possessió com a Llevadora titular de Celrà. Cessà el 21 d’agost de 1954 per excedència voluntària. Estava casada amb Joan Amalrich, fill de Miquel Amalrich i Pilar Rubies (Fotografia 3).


Fotografia 4: Arbre genealògic dels Amalrich i les seves dones, totes llevadores ▼

Fotografia 1 ▼

Fotografia 2: Pilar Rúbies Viñas ▼

Fotografia 3: Flora Sala Vilella ▼

Pilar Solés Payet. (Bordils, 1931- Celrà, 2004). Títol de Matrona i de Practicant per la Universitat de Barcelona el 1951. Nomenament de Comadrona Titular de Celrà el 9 d’abril de 1959. Abans, havia treballat de llevadora interina dels pobles de Bordils i Juià del 1955 al 1959. Passava consulta primerament el carrer Doctor Romagós, 24, i més tard a la carretera de Palamós 84. Es jubilà el 1995 (Fotografia 5).

La Pilar tenia acumulada a la plaça de Practicant de Celrà la de Llevadora. El 1980 se li va retirar l’acumulació i va exercir com a Llevadora interina de Celrà Marta Carrillo Hostench. El 1990 ocupà la plaça en propietat Isabel Zegarra Ramírez, essent aquesta l’última Llevadora Titular de Celrà.

Tot i que no van exercir mai a Celrà, hem de mencionar tres noies celranenques que també van obtenir el títol de llevadora:

Francesca Reixach Anglada. (Celrà, 1857 -  ? ). Títol de Matrona per la Universitat de Barcelona el 1890. Casada amb Jaume Roca Cufí músic de Celrà el 1876. Van tenir 6 fills, tots nascuts a Celrà, el primer el 1879 i el darrer el 1889. El 1888 vivia a la carretera de Palamós. Probablement va exercir un temps a Celrà.

Liduvina Martí Targas. (Celrà, 1873 -  Palamós, 1951). Obtingué el títol de Matrona per la Universitat de Barcelona el 1900, exercint sempre de llevadora a Palamós, on cessà per defunció el 31 de juliol de 1951.

Rosa Puigdemont Reixach. (Celrà, 1901 - Caldes de Malavella, 1991). Títol de Matrona per la Universitat de Barcelona el 1923. Va aconseguir el nomenament de Llevadora de Caldes de Malavella el 16 d’octubre de 1930 i cessant per jubilació el 10 de juny de 1971. Va exercir sempre a la població de Caldes de Malavella (Fotografia 6).


BIBLIOGRAFIA

AHG. Fons de la Generalitat (Salut). Expedients de Personal.

AUB. Expedients acadèmics dels esmentats.

MASANA, Rosa. Llevadores i Infermeres gironines. Impremta Badia. Barcelona, 2014.

CONDE, F. Parteras, comadres, matronas. Evolución de la profesión desde el saber popular al conocimiento científico. Discurso de recepción como Académico Numerario. Lanzarote, 2011.

Fotografia 6 ▼

Fotografia 5 ▼

treballadores de la fàbrica pagans

A l'any 1952 consten treballant:

Laboratori

Cosidores de sacs i neteja d'oficines i laboratori

Jubilades

En la fotografia, la majoria del personal femení que havia treballat a la fàbrica fins a l'any 1952, entre altres treballadors. 

D'esquerra a dreta: Dolors Agustí, Dolors Rovira, Carme Ferrer, Loreto Sastre, Conxita Mallorquí, Pilar Roca, Consol Vidal, Dolors Massó, Josep Feixes, Maria Corney, Dolors Padrosa, Francisco Ramírez de Cartagena, Teresa Rubies, Maria Poch, Clàudia Risech, Maria Fochs, Rosa Casadevall, Teresa Vallès, Lluís Nonell.

LES MESTRES A CELRÀ

Les mestres a Celrà, del llibre "Educació i ensenyament a Celrà" de Lluís Camps i Sagué, editat pel Taller d'Història de Celrà (1999), veure referència ►

(...)

La primera mestra de nenes a Celrà

 La mestra de nenes era en aquell temps Dolors Noguer. Aquesta, en data primer d'agost de 1861, va presentar a l'Ajuntament un llistat de les alumnes matriculades on indicava el que havien de pagar mensualment, segons la categoria en què les havia classificades. Pertànyer a una o altra categoria depenia de les possibilitats econòmiques de cada família. Les nenes de primera categoria pagaven 4 rals mensuals, les de segona pagaven 3 rals, les de tercera en pagaven 2 i, finalment, les de quarta tenien l'ensenyament gratuït per ser de famílies considerades pobres. En l'esmentada relació hi figuren vuit nenes de primera categoria, setze nenes de segona categoria, tretze nenes de tercera categoria i tres que tenien l'ensenyament gratuït.  (...)

Consta documentalment que l'any 1861 l'escola dels nens i la de les nenes estaven situades a la casa Cortey de la plaça de la Font, avui plaça de l'Església cantonada Dr. Romagós. (...)

Llistat de les mestres de Celrà:


MESTRES MÉS RECENTS DE L'ESCOLA CELRANENCA 

ALTRES BIOGRAFIES CELRANENQUES