El casc antic té el seu orígen en la sagrera medieval conformada a partir del segle XI trenta passes a redós de l'església parroquial. En aquest espai, sotmès a la jurisdicció eclesiàstica, a més del cementiri a tocar l'església, s'hi edificaren en un principi cellers i aixoplucs on hi guardaven les collites i estris els pagesos de les rodalies per evitar els actes de pillatge d'una incipient i cada vegada més violenta senyoria feudal. En configurar-se com a lloc sagrat donava recer i protecció a tothom qui s'hi refugiés. Els límits de la sagrera venien determinats, més o menys, pels actuals carrers de Maria Cristina, Baixada de la Doma , Travessera Ronda de Baix i Ronda de Baix. 

Amb els anys els cellers i corts es convertiren en habitatges, ja fossin de senzills treballadors del camp, artesans, menestrals o cirurgians que hi establiren els seus obradors, negocis i consultes. També hi vivien els eclesiàstics que exercien els diferents càrrecs de la parroquia: rectors, sagristans, domers i beneficials. El carrer de la Baixada de la Doma adopta precisament aquest nom perquè hi havia la casa del domer.

Amb el decurs dels segles el nucli urbà es va eixamplar i consta un primer recinte fortificat que passava pel carrer de les Roques i el carrer Ronda. Més tard, les muralles pel costat sudoest s'expandiren fins el carrers actuals de Muralla i Baixada de les Roques. Es coneixen, almenys, tres portals d'accés al darre recinte fortificat: un a l'alçada de Can Moler del Portal (actual carrer Dr. Romagós), un altre a la cruïlla del carrer Maria Cristina amb Baixada de les Roques i un tercer a l'alçada de Ca la Marieta al carrer Major. Les restes de les muralles foren enderrocades en el decurs de la Guerra del Francès.

La noticia documental més antiga que tenim sobre el temple parroquial és de l'any 1024, quan Sunyer Llobet, castellà de Cervià, feu una donació perquè els mestres d'obres de Sancti Felicis de Celrano poguessin acabar la construcció del campanar. Anys després, en 1088, el bisbe de Girona Berenguer Guifred va fer donació d'aquest temple de Celrà a la Canónica gironina juntament amb totes les propietats que li eren pròpies.

Així doncs, a inicis del segle XI, Celrà comptava amb un temple romànic, segurament de tres naus i amb un imponent cloquer. Del temple d'aquesta època, actualment sols se'ns n'ha conservat una finestra de doble esqueixada i la pica baptismal. Aquest temple romànic amb algunes petites modificacions o ampliacions perdurà en la seva estructura bàsica fins el segle XVIII.

El temple fou embellit en segles següents i en les seves capelles laterals s'hi anaren construint diferents altars. Així, entre els segles XIV-XVI, a l'església hi trobem els altars següents, testimoni de les advocacions de l'època: altar Major (amb retaule abans del 1420), altar de santa Maria, altar de sant Joan, altars de sant Sixt i sant Hou i, a partir de 1690, l 'altar del sant Crist.

L'any 1689, en ple segle XVII es va construir el retaule barroc de l'altar major que va presidir el temple durant molts anys, i en el qual s'hi van instalar l'any 1696 dues imatges de plata per a guardar-hi les relíquies de Sant Sixt i Sant Hou, obra de l'argenter gironí Josep Puig.

Al llarg del segle XVIII, en una època de redreçament econòmic i demogràfic de la població, es va anar construint progressivament el temple en la forma en que el podem veure en l'actualitat. Hom començà construint dues capelles laterals el 1731-1732 i dues més en els anys següents. Dirigí l'obra Francesc Savall, mestre de cases del poble. Aquest procès constructiu culminà l'1 de gener de l'any 1780, quan el nou temple parroquial va ser beneit pel aleshores bisbe de Girona Tomàs de Lorenzana, que anava acompanyat del celranenc Francesc Veray, canonge i visitador general. Finalment l'obra del temple fou culminada l'any 1803 amb l'acabament de la façana exterior, si bé l'obra del campanar no va concloure's fins el 1853.

És d'estil renaixentista, de planta de creu llatina amb una cúpula semiesfèrica en el centre del creuer, 6 capelles laterals, i amb una galeria que transcorre per bona part del primer pis del temple. Un campanar, majestuós, corona l'edifici. 

L'esclat de la Guerra Civil l'any 1936 va comportar la destrucció del retaule barroc de l'altar major i també de bona part dels altars laterals, que eren: el de la Divina Pastora , Dolors, Sant Isidre, Sagrat Cor, Roser i Sant Josep i sant Roc, molts d'ells seus de les respectives confraries.

El retaule de l'altar major que hom pot contemplar avui, presidit per les figures de sant Feliu i dels martirs Sant Sixt i Sant Hou, fou consagrat pel bisbe Narcís Jubany en època del rector Mn.Ferriol, el 30 d'agost de l'any 1964 i havia estat construit en els tallers de Ramón Pericay de Barcelona, en una època en que també es construiren els nous altars de les capelles laterals (Puríssima, Dolors, sant Isidre, Sagrat Cor, Roser i sant Crist). Pocs anys abans, en 1956, s'havien col.locat en el campanar les dues campanes que encara avui toquen les hores per a tots els habitants del poble. 

Sant Feliu de Celrà és l'església de Celrà (Gironès) protegida com a bé cultural d'interès local (BCIL)