els Origens històrics

La primera referència escrita on apareix el nom de Celrà data del 922, any en que el rei franc Carles el Simple reconegué al bisbe Guiu de Girona les possessions que tenia, entre altres llocs, a Celrà i Palagret (" Celerano et in Palacroto ").

A inicis del segle X la seu episcopal gironina gaudia de la senyoria més important del territori, encara que també hi existien abundants terres lliures o alous en mans de pagesos i altres petits propietaris. D'aquesta època data l'adquisició de terres per part de Sunyer Llobet de Cervià i la seva muller Avierna que adquiriren l'any 995, per quatre mancusos d'or, tota una heretat amb casa, closos, vinyes, arbres, erms, prats i pastures. S'estenia en la seva major part pels indrets de la Vall i Riard.

Encara que no s'ha conservat l'acta de consagració, l'església dedicada a Sant Feliu esdevingué parroquial des d'almenys l'any 946, amb dotació de béns i drets pel manteniment del clergue que la dirigia.

Als voltants de l'any 1000, el terme de l'avui municipi de Celrà comprenia les antigues vil·les de Celerano, Palacroto, Olmedo i Riard .

Per l'acta d'adveració sagramental del testament de Silvi Llobet, senyor de Cervià, datada el 1024, coneixem l'existència d'una primitiva esglesiola dedicada a Sant Feliu, ja que llegà tres mancusos per poder acabar el seu campanar.

Resta documentat que a començaments del segle XI, a part dels dominis del bisbe i d'algun altre senyor, el comte Ramon Borrell posseïa propietats en el poble. En morir, la seva muller Ermessenda de Carcassona i el seu fill Berenguer Ramon I donaren al monestir de Sant Daniel, acabat de fundar per la comtessa, els alous o terres lliures que tenien a les vil·les de Celrà i Riard.

Són també d'origen antic les possessions del monestir de Sant Esteve de Banyoles per donació feta per Sandredus d'Aiguaviva, les quals junt amb altres béns foren objecte de reconeixement i d'immunitat a favor de l'esmentat cenobi en una butlla concedida pel Papa Benet VIII en el segle XI. Aquests béns permeteren cobrar censos al monjo cambrer fins la desamortització del XIX.

Malgrat que la major part del terme restava en mans de senyors laics o eclesiàstics que necessitaven del treball dels camperols sense terres per poder-les conrear, també hi havia petits alous o terres lliures en mans de pagesos. El tinent de l'alou el podia transmetre lliurement, com així feren els esposos Sicars i Alcedúlia l'agost de 1037 quan vengueren la seva finca per un mancús al Capítol de la catedral.

A mesura que la pressió senyorial sobre els pagesos s'anà incrementant, aquests buscant la protecció de l'Església forçaren, com creu P. Bonnassie, els inicis del moviment de Pau i Treva. D'aquesta forma es reconegué la jurisdicció eclesiàstica en unes trenta passes a redós de les esglésies; territori que rebé el nom de sagrera i en el qual s'edificaren en un principi cellers i aixoplucs on hi guardaven les eines i les collites els pagesos dels contorns. Amb els anys aquests cellers es convertiren en habitatges on s'hi establiren tant camperols com menestrals. Aquest fenomen sens dubte és el que inicià el nucli urbà de l'actual poble. La sagrera medieval estava limitada pels carrers i places actuals de la Ronda de Baix, Plaça de Catalunya, Baixada de la Doma i Plaça de l'Església.

Fou l'any 1088 quan el bisbe Berenguer Guifred permutà totes les propietats que tenia a Celrà, entre elles el temple parroquial i la sagrera que l'envoltava, amb la Canonja de la catedral de Girona a canvi d'unes terres que aquesta posseïa a La Bisbal d'Empordà.