La història de l'Enric Moreno (Celrà, 1954) i de la Mayte Galindo (Saragossa, 1956) comença el 1974 a l'escola d'enginyers de Terrassa, quan ell tenia 20 anys i ella, 18. Fins aquí, podria ser una història similar a la de moltes altres parelles que s'han conegut a la facultat i que han evolucionat en una vida en comú. Ara bé, si alguna cosa fa especial la seva relació -a banda del temps que porten junts i que, avui en dia, ja és tot un mèrit-, és que plegats han recorregut milers de quilòmetres arreu del món, convertint-se en la primera parella catalana que ha trepitjat i viatjat pels 195 països que l'ONU reconeix. "Però a banda dels 195 països reconeguts, n'existeixen vuit més de no reconeguts que, sumats, donen un total de 203 i que nosaltres també hem fet", afirma l'Enric. Uns territoris com són Kosovo, la República d'Ossètia del Sud i Abkhàzia, Alt Karabakh, Transnístria o República Moldava Pridnestroviana, Nova Rússia o Unió de Repúbliques Populars, República Turca del Nord de Xipre, República Àrab Sahrauí Democràtica i Taiwan o República de la Xina, que sumen a la llista d'indrets recorreguts. 

La parella viu a Manresa, al cor de Catalunya. Amb 18 anys, recorda l'Enric, abans de conèixer a la Mayte, ja va fer el seu primer viatge amb una colla d’amics. "Era el 1972 i vam fer un interraïl per tot Europa que em va costar 4.800 pessetes", diu. Amb tren van arribar fins a Noruega i, l’any següent, va anar a Escòcia amb dos altres amics. No va ser fins que es van casar amb la Mayte, el 1979, que van començar a viatjar plegats. La primera escapada que van fer va ser a Carcassona, però el seu primer viatge junts va ser a Londres, on es van estar una setmana. Després, van tornar a Catalunya per treballar un mes i, al juliol, van tornar a marxar amb l’R5 vermell que tenien per fer mitja volta per Europa, arribant fins a Txecoslovàquia. 

El 1980, la parella emprenia la seva primera gran aventura. Feien les maletes amb uns cosins de la Mayte per visitar per primera vegada el Perú. "Europa ens havia agradat molt, però el Perú ens va agradar encara molt més", recorden encara il·lusionats. Per motius econòmics, passarien 4 anys després d’aquesta aventura perquè tornessin a fer les motxilles. "El 1984 vam anar a l’Índia i vam arribar el dia que van matar a la Indira Gandhi; vam dir que aquí no hi tornaríem mai més! Tots els carrers buits, tot tancat, el menjar era horrorós, hi havia 3 milions de persones a l’enterrament i l’aeroport estava ple de soldats", rememora. Després, hi han tornat 8 vegades més i és un dels països que més els agrada; encara esperen poder-hi tornar algun dia. "El 1988 vam fer la Xina i, a partir del 1990, cada any hem fet entre un, dos, tres i fins a quatre viatges!", exclama.  

La Mayte i l'Enric reconeixen que quan van començar a viatjar, res tenia a veure de com es viatja ara. "Al principi era baixar de l'avió i buscar-se la vida, no va ser fins a partir del 2000 que s’expandeix internet que els viatges comencen a ser una altra cosa", recorda. Els primersanys, recorden els indrets acompanyats de pocs turistes, tot molt més econòmic i amb més dosis d’aventura. "Nosaltres hem dormit a terra, en autobusos o ens hem rentat les dents a la séquia. Ara està tot molt més globalitzat, et trobes hotels arreu", subratlla.

Malgrat tot, reconeixen que mai han estat "hippies" viatjant, però sí que per circumstàncies econòmiques, han viatjat de forma barata, a l’aventura, i amb l’objectiu final sempre de deixar-se sorprendre i d’anar a conèixer coses noves. "Molta gent no viatjaria com ho hem fet nosaltres. A Uganda, per exemple, vam anar a un hotel on no podíem arribar a l’habitació de granotes que hi havia a terra. I no n’hi havia 2 ni 40, no, no, en total potser eren unes 400 o 500!", recorden amb un somriure. Ara bé, si vols viatjar t’habitues, afirmen, i per ells "el com no és l’important”, tot i que ara reconeixen que ja tenen certa edat i que ara tenen més manies. Sobretot quan viatgen a l'Àfrica: "Fa uns 4 o 5 anys que vam començar a anar a hotels decents -no de 5 estrelles, sinó que estiguin bé-, perquè abans sempre ens passàvem els viatges amb diarrees", detallen. 

El país que més els ha sorprès i aquell on mai més tornaran

Preguntats per aquells països als quals tornarien a visitar amb els ulls tancats, la parella en té uns quants a la llista. "Amb els anys hem anat canviant els països preferits en funció dels viatges i dels indrets que hem anat descobrint; al principi pensàvem que Argentina, després Xile i el darrer que hem estat i que ens va encantar va ser l'Uruguai", diuen. Un territori tranquil, apunten, on es respira molta pau i tranquil·litat. El que més els va sorprendre va ser l'Iran, quan hi van aterrar el 1999 amb una idea molt preconcebuda i, en arribar, es van trobar amb un país molt net, on es menjava molt bé i on els habitants eren molt familiars i propers, malgrat viure reprimits en molts aspectes, com el fet de no tenir televisions o alcohol. Per contra, recorden Haití com a un dels territoris més perillosos i també mitja dotzena de països de l'Àfrica on, per sort, sempre hi han anat amb gent del país".  Perquè ens en fem una idea: "A Sudan del Sud ens deia una que sabia on tiraven els morts perquè veia els voltors donant-hi voltes”.

Al llarg de la conversa, és inevitable fer-los recordar moments claus que han viscut i compartit arreu de tot el món. Ara bé, arribats aquest punt en què ja han estat entrevistats per tots els mitjans de comunicació de Catalunya, quina anècdota encara no han explicat? "En tornar d’un dels viatges de l'Índia, vam coincidir amb unes monges que portaven uns bebès que havien de ser donats en adopció a Itàlia. Com que ens agrada molt la canalla ens vam acostar, parlaven en francès i ens vam entendre, i li vaig demanar si podia agafar una criatura", recorda la Mayte. "La monja em va dir que li faria un favor, perquè l'havien operat feia poc i me la va deixar tota la nit. Em vaig estirar a l'avió en uns seients de tres -perquè abans podíem anar com volíem, fumant i tot, no era com ara- i em vaig posar la criatura a la panxa i va dormir tan bé! Quan vam arribar a Itàlia, les famílies estaven a peu de l'avió i vam viure amb molta emoció aquell moment d’entrega de les criatures. Em puc posar a plorar en qualsevol moment", detalla visiblement emocionada. 

Els aprenentatges de viatjar per tot el món

El repte de completar els 195 països reconeguts per l’ONU -més els 8 no reconeguts-, va ser quelcom que se’ls va despertar després de fer una entrevista quan ja n’havien visitat 132:"Aquí ens ho vam plantejar de debò i, fins al moment, no hem conegut a ningú més que els hagi fet tots com nosaltres". "Dos dies abans d'acabar els 195 països, ens vam adonar que havíem fet quelcom sèrio", diuen. Una reflexió que es van fer tenint en compte com molts territoris es troben en guerres, conflictes o tancats directament, com el cas d’Aràbia Saudita o Líbia, on no fan visats de turistes i només es podia accedir amb permisos de treball.  

La parella recomana que per viatjar només cal emportar-se 3 pantalons, 3 samarretes i 2 jaquetes i encara te’n sobraran la meitat. "Passaport, diners, avui dia el mòbil i, sobretot, moltes ganes!". Unes ganes que malgrat tenir-les sempre latents i molt vives, com se’ls nota al llarg de la conversa, al final sempre els ha pogut el fet de tornar a casa i fer vida al Bages, on Manresa, exclamen somrient, "és l’hòstia". Pròximament, seguiran voltant pel món amb les mateixes ganes del primer cop, i la Mayte seguirà escrivint al diari que els acompanya des del primer viatge, on anoten tot allò que han viscut perquè en quedi constància pel record.