XERRADA DEL TALLER D'HISTÒRIA DE CELRÀ SOBRE LES RAJOLERIES EL 9-3-2001

CAMINADA DEL TALLER D'HISTÒRIA DE CELRÀ A LES RAJOLERIES EL 12-12-1999.

1. ELS RAJOLERS I LES RAJOLERIES

 El treball de rajoler ha estat sempre una feina dura que durava tot l'any. Els mesos de fred es treballava per tenir-ho tot a punt per quan arribessin els mesos de sol, així s'arrencava l'argila de les terreres, es feien feixos de llenya, s'arranjava els locals de treball i les eines. Els mesos de calor es dedicava a la fabricació dels rajols, que durava de maig a setembre.

El lloc on es fabricaven els rajols era la rajoleria, que estava composta d'una sèrie de coberts (els d'obra crua i els d'obra cuita), basses d'aigua, sòls plans, el forn i la foganya (on s'apilaven els feixos de llenya).

DESCRIPCIÓ DELS MATERIALS I DEL PROCÉS DE FABRICACIÓ

 1 – L'ARGILA.

 És la matèria primera de la indústria ceràmica. Amb la de més alta puresa es fabrica la porcellana i la pisa; amb la que té més impureses es fan les peces per a la construcció.

 Totes les rajoleries tenien la terrera d'on obtenien l'argila molt a prop. Hi ha dos tipus d'argila: la vermella, que portava poc cadell (pedra de carbonat de calç) i la sorrera, que és més blanquinosa i sol dur més cadell, el que comportava que s'hagués de colar.

 Les eines que s'empraven per treure l'argila de la terrera eren el magall, el xapu i el cabàs. Desprès amb tombarells la duien fins la rajoleria. Ja hem fit abans que es dedicava a aquesta feina els mesos més freds de l'any.

 Perquè la terra argilosa quedi ben amarada i es converteixi en fang, cal que sigui ben seca quan la tirem a l'aigua. Així el primer pas era assecar-la bé, per això s'estenia al terra de manera que hi quedés una capa de poc gruix.

 2 – LA SORRA

 Servia per posar al terra del cobert, de tal manera que l'obra no s'enganxés al terra. Es tenia que garbellar per fer-la ben fina. En alguns llocs, en comptes de sorra es posava la cendra del forn.

 3 – L'AIGUA

 És molt important, per això sempre hi havia una bassa al costat de les rajoleries. A la bassa s'hi tirava l'argila en capes fines de manera que absorbeixi bé l'aigua i es converteixi en fang.

 Al cap de dos o tres dies, amb al cassó es treia l'aigua sobrant, i la l'endemà el fang ja es podia fer servir.

 Si l'argila duia molt de cadell (fet que comportava que en coure-les explotessin o s'esquerdessin) es duia a les basses anomenades colador, o s'estenia aquesta argila i el rajoler s'hi ficava dins i amb les mans la menava tota, de manera que quedés en suspensió a l'aigua, mentre que al fons hi quedava el cadell.

 4 – ELABORACIÓ DE L'OBRA

 Es feia als coberts, però si es preveia que el temps seria bo i no plouria, el rajoler s'arriscava a fer-ne a fora als sòls plans. Mai s'hi feien les teules al fora, ja que si el sol les esquerdava o la pluja les malmenava la pèrdua era més gran a causa del treball que comportava el procés de fer-les.

 A – Elaboració de peces planes (totxos, maons, rajoles, etc)

 El rajoler agafava el carretó de portar fang i el deixava a tocar la bassa. Es posava a dins i amb els peus descalços pastava una quantitat determinada d'argila; tot seguit, amb una pala la carregava al carretó, i quan era ple, el duia al cobert. Allí s'omplien els motlles de fusta amb al fang, procurant que totes les arestes del motlle quedessin ben plenes, desprès allisava bé la peça dins el motlle. Tot seguit agafava el motlle amb les dues mans i amb cura el treia.

 Al llarg del dia un bon rajoler podia fer unes 1.400 rajoles, en canvi només podia fer uns 800 totxos.

 Es deixaven assecar, de 1 a 3 dies per a les rajoles, de 3 a 4 dies pels cairons i de 4 a 6 dies pels totxos i toves.. Cal remarcar que les peces havien de ser eixutes, però no ben seques, ja que s'haurien trencat al manipular-les. Tot seguit es tenia que treure la rebava que restava a la part superior de les peces en treure el motlle.

 Quan les peces ja eren ben eixutes, s'aixecaven, perquè quedessin completament seques, les deixaven de cantell. Es rajoles i cairons, com que eren més primes, s'havien de posar acadenats, és a dir posar-les inclinades, aguantant-se una amb l'altra, en forma d'espiga.

 Quan l'obra dels coberts o la que s'havia fet a fora ja era ben seca, es duia al cobert d'obra crua. El rajoler tenia cura d'arrimar ràpidament l'obra seca per deixar lliure el cobert i així poder-hi col·locar peces noves.

 B – Elaboració de teules.

 Era un treball delicat, més tècnic i requeria més temps.

 Es col·locava el fang en un motlle en forma de trapezi i s'escampava bé. Desprès s'arrossegava fins deixar caure la peça sobre la corba, que era de fusta i tenia la forma de la teula, es desenganxava el motlle i quedava damunt la corba assolint la forma corbada de la teula. Es treia la corba poc a poc i s'estenia al terra en forma de vano, tocant-se les unes a les altres. Quan eren seques s'arrimaven. Tant en l'operació d'arrimar-les com en la d'enfornar-les s'havia de tenir molta cura perquè es trencaven o s'escantonaven fàcilment.

 5 - ENFORNAR

 Consistia en col·locar l'obra crua al forn. Era molt important disposar-les de forma que el foc no passés ni massa de pressa ni massa poc a poc, ja que les peces no s'haurien cuit bé i s'haurien recremat i trencat.

 La quantitat d'obra que es coïa en cada fornada depenia de la capacitat del forn. Enfornar comportava entre dos o tres dies de treball per a dues persones.

 6 – FER FOC

 Es coneixia així al treball de coure l'obra al forn. Era una feina dura i la tenien que fer dos o més homes que es rellevaven.

 Un forn de capacitat mitjana comportava entre 40-50 hores de fer foc, segons les peces de la fornada i la qualitat de les feixines.

 La boca del forn era petita, per evitar que no entres massa aire.

 Amb la forca es carregaven i descarregaven els feixos de llenya, alhora que servia per tirar-los al forn. En unes forquetes llargues s'empenyia la llenya endins el forn.

 L'experiència guiava com s'havia de fer foc, ja que calia qie les peces s'anessin escalfant lentament perquè no es trenquessin; així mentre el fum que sortia era blanc (vapor d'aigua) calia no tirar-hi gaires feixines, quan el fum era negre, s'incrementava el ritme. Tenia que ser el foc uniforme a tot el forn.

 Quan es considerava que l'obra era cuita, es tapava el forn. S'havia de tenir cura de tapar tots els forats per on el forn pogués respirar, ja que quedaria l'obra esventada.

 Una manca de foc produïa una obra crua, que no tenia el color que calia i que es trencava amb facilitat; però un excés de foc en sortien peces corbades, i segons la classe d'argila, massa grogues o massa negres.

 7 –DESENFORNAR

 Era treure l'obra cuita del forn, feina que es feia al cap de 8 o 10 dies després d'haver fet foc.

Es dipositava al cobert de l'obra cuita.

Els que sortien trencats es guardaven igual, ja que així el paleta s'estalviava de partir-los. Els esquerdats es treien.

 8 – PECES MALMESES

 Sempre en sortien. Les posem dividir en dos classes:

 1 – Obra crua. En aquest cas només es perdia el treball, ja que es tornava a tirar a la bassa per aprofitar la matèria primera.

El pitjor era quan l'obra era a fora i plovia, ja que es perdien moltes peces.

 2 - Obra cuita. Era una veritable pèrdua, que ocorria quan el foc no volia pujar a un o altre racó, ja que llavors es trobaven peces molt cuites amb altres de poc cuites que es tenien que llençar.

2. RAJOLERS DE CELRÀ

 Cronològicament en tenim constància dels següents:

 1820. Jaume Saltor.

1863. Carles Blanch. Treballa com a rajoler fins el 1877

Eudald Banís. Treballa fins el 1871.

1872. Josep Serra Homs. Treballa fins el 1884.

1924. Jaume Casadevall.

1925. Josep Garreta. Construeix una rajoleria en terrenys de can Bosser. Tenia com ajudant a Rafael Perich.

1929. Pere Plana Carreras. Aquest any va construir una rajoleria en terrenys de can Galter, on hi va treballar fins l'any 1940. L'any 1943 se'n va anar a treballar a la rajoleria d'en Bosser. El 1963 construeix una altra al costat de la riera de Palagret.

3. RAJOLERIES I BÒBILES QUE EXISTIEN A CELRÀ

 1. RAJOLERIES

 Actualment en queden les restes de dos: la de can Veray i la del bosc de can Taberner. Fins fa pocs anys en quedaven dues més: la d'en Tet Medinyà, situada al costat de cal Cuc i i la d'en Pere Plana al costat de la riera de Palagret.

 La de can Veray. Situada al costat dret del camí que porta a la casa. Es conserva en bon estat l'arc de la boca del forn.

La del bosc de can Taverner. Es conserva en bon estat el forn de cocció, que tenia dues boques. En queda al costat la resta d'una edificació que deuria servir d'habitatge i per guardar peces seques sense coure. També existien dues basses, una d'elles al costat de la rajoleria. A la paret del forn hi ha una data: 1849.

La d'en Pere Plana. Construïda el 1943. Avui no en queda cap resta. Estava situada al costat de la riera de Palagret. En aquesta foto de finals de segle XX encara es pot apreciar la xemeneia.

 2. BÒBILES

 Diguem que una bòbila no és més que una rajoleria modernitzada. És a dir, la massa de fang es pasta de manera mecànica. Aquesta mecanització permet de fer peces d'obra amb forats. N'hi havia dues a Celrà:

 La de can Galter. Ja hem dit que en aquest lloc hi va construir el 1929 una rajoleria en Pere Plana. El 1941, en Lluís Thomas Galter, hi va edificar una bòbila. Avui només en queden la xemeneia del forn, la resta està molt malmesa.

 La de can Bosser, que estava situada al costat esquerra de la carretera de Juià, a uns 100 m. del cementiri. Abans de transformar-se en bòbila, el 1950, hi existia una rajoleria construïda el 1925 per Josep Garreta. No en queda cap resta.

 4. TIPUS DE PECES QUE ES FABRICAVEN MÉS CORRENTMENT EN UNA RAJOLERIA:

 Totxo : de forma rectangular i prismàtica que s'utilitzava per fer façanes i per sostenir les cobertes dels edificis.

 Maó : de forma de prisma rectangular i més manejable que el totxo. S'utilitzava per fer parets, pilars, xemeneies, voltes, etc.

 Tova : es considera així a tota peça de mides superiors a 30 cms de costat. S'utilitzava per pavimentar els exteriors de la cas, forns de flequer.

 Rajola : peça rectangular de poc gruix i de diferents mides que s'emprava per pavimentar els terres de les cases, terrasses i per enllatar l'embigat de la teulada.

 Cairó : peça quadrada de mida inferior a 30 cms. S'utilitza per pavimentar interiors. El cairó d'era tenia un ratllat a la cara superior (correntment tres ratlles) que impedia que els animals rellisquessin. També es col·locava a les corts dels animals.

 Teules : compleix dues funcions: la de lliscar l' aigua i la de canalitzar-la.

 5. RELACIÓ DE LES FORNADES QUE ES VAN FER AL FORN DE CAN VERAY DURANT ELS ANYS 1820, 1821, 1822, 1823 I 1824.

 El rajoler es deia Jaume Saltor

El propietari de la rajoleria (Francesc Veray) es quedava un 10% de la fornada.

 1820. Fornada del mes de maig: 6.425 teules, 13.080 rajoles primes, 860 maons, 1.165 caironets i 1.000 rajols prims crusos.

 1821. Fornada mes de setembre: 6.342 teules, 14.000 rajols prims, 1.264 maons, 1.280 caironets, 1.000 rajols prims crusos.

 1822. Fornada mes de febrer: 5.313 teules, 17.633 rajols prims, 1.231 maons, 1.600 caironets, 1.100 rajols vermells i 180 cairons d'era.

 Fornava del mes de maig: 5.955 teules, 16.114 rajols prims, 1.925 maons, 925 caironets i 1.000 rajols vermells.

 1823. Fornada mes de març: 5.252 teules, 16.700 rajols prims, 1.472 maons, 1.650 cairons petits, 900 cairons i 900 rajols vermells.

 Fornada mes de setembre: 4.450 teules, 23.000 rajols prims i 1.500 maons.

 1824. Fornada mes de març: 4.200 teules, 21.000 rajols prims, 1.560 maons i 1.500 cairons d'era.